El dia que vaig haver d'informar de la liquidació d'Inpacsa

Una persona com jo, que ha volgut participar en les coses del seu temps, ha hagut de qüestionar-se el paper de la seva professió, el periodisme, en aquest context. Què ha de fer un periodista davant d'un problema que em concerneix, que l'afecta? Confesso que no tinc una resposta clara...

Tot això m'ho plantejava al pensar com escrivia d'un dels episodis per mi més traumàtics que he hagut d'afrontar com a periodista: informar de la darrera etapa del tancament de la fàbrica Inpacsa de Balaguer.

Durant 12 anys vaig treballar al diari AVUI a la secció d'Economia. Coincidint amb l'aparició de la crisi empresarial de la fàbrica de paper de Balaguer se'm va encarregar el tema. Jo ja hi havia escrit abans i recordo haver assistit com a periodista a un luxós dinar a l'antic restaurant Molí de la Nora, a Vilanova de la Barca. En aquell àpat es va anunciar la compra de l'empresa per part d'un grup holandès darrere del qual hi havia els kuwaitians KIO i el senyor Javier de la Rosa. Aquí va començar tot.

Perdoneu-me que no entri en detalls, en síntesi es va produir un buidatge de les propietats del grup paperer i després es va vendre la planta de Balaguer a la multinacional irlandesa Smurfitt, que va procedir al tancament i liquidació de l'empresa. L'últim capítol del procés va ser una assemblea d'accionistes en què s'havia de ratificar la decisió.

La reunió va aixecar molta expectativa perquè molts dels treballadors de l'empresa eren també petits accionistes. Havien exercit un alt grau de compromís amb la seva empresa, comprant participacions a més de treballar-hi. L'assemblea es va fer a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona, i m'hi va tocar anar a informar-ne.

Si mai no heu participat en un acte com el que explico, us diré que és decepcionant. Cada accionista pot prendre la paraula, però al final el centenar d'intervencions que es fan queden en no res. Un advocat enviat des de l'accionista majoritari, que té el paquet de títols que li permet el control de la societat, molts cops ni parla, només es demana votació i aquell accionista majoritari imposa la seva decisió en una sala plena de persones que s'han esforçat amb les seves intervencions per convèncer de la justesa de les seves propostes. I aquí s'acaba la història.

Angoixa personal

I jo, fill d'un treballador de la fàbrica estava allí, informant del procés, o de la comèdia, si voleu ser més durs. A l'empresa hi havien treballat a més del pare i jo mateix, un oncle, dos cosins i dos cosins segons, com en moltes famílies de Balaguer . Jo estava íntimament convençut que la liquidació d'Inpacsa era una operació especulativa però, com a periodista no es pot dir res si no hi ha proves. I la meva informació va recollir simplement el transcurs de la reunió, les declaracions d'uns i altres i l'aprovació de la liquidació de la societat.

Com que l'acte va durar moltes hores, hi va haver moments de pausa. En un d'aquells en sortir de la sala on se celebrava l'assemblea em vaig creuar amb dos treballadors d'Inpacsa, molt coneguts meus, que em van conèixer i em van enganxar una de les pegatines que repartien: “salvem Inpacsa”. En aquell moment vaig decidir que feia de periodista i la vaig desenganxar. Si hagués estat allà simplement com a ciutadà no sols hauria dut el cartell si no que hagués contribuït a tallar la Diagonal de Barcelona, com van fer alguns altres treballadors de la ja extinta fàbrica de paper de Balaguer.