El capitost del PP,
Xavier García Albiol,
l'ha tornat a fer grossa coincidint amb les festes de Maig. S'ha
posat de cul la joventut més activa de Badalona. L'afer de la
privatització de les barres del concert a turó del Caritg,
conegudes com Caltxiringu i que autogestionaven les entitats, és de
manual. De manual del que no s'ha de fer!
Un any després
d'arribar al poder es confirmen algunes hipòtesis sobre com seria el
mandat d'aquest polític conservador. O hauríem de dir
ultraconservador?
La seva gestió la
podem resumir amb poques paraules: autoritarisme, dependència,
improvisació i tancament.
L'autoritarisme és
el contrari d'exercir l'autoritat, que ve del llatí auctoritas
que és
la facultat que té una persona o institució en virtut de la seva
expertesa o o prestigi. El que l'alcalde de Badalona exerceix és
simplement la coerció basada en la presència amb motiu o sense de
les forces policials al seu comandament. L'element més vistós en
aquest sentit és la política contra els immigrants, amb
prohibicions constants i actuacions desmesurades destinades a
espantar els nouvinguts i a mostrar múscul repressor en els barris
més afectats per la concentració d'estrangers.
Alhora,
Albiol
ha mostrat la seva dependència respecte de CiU, agrupació a la qual
cedeix el paper de moderador de les seves iniciatives desmesurades.
Les reduccions de les retallades en els mitjans públics de
comunicació o no aplicar la seva agenda oculta contra el català.
Improvisació
és un dels fils conductors de les dues premisses anteriors. La
promesa de llibres de franc passa a ser la de reciclar llibres, però
sense comptar amb qui ha de realitzar aquesta activitat, les
associacions de mares i pares d'alumnes. Tot i així ha hagut de
destinar 3 milions d'euros de la depauperada hisenda local a intentar
complir la seva proposta electoral.
La
desaparició dels bancs (d'asseure's), i l'estroncament de les fonts
públiques es poden inscriure també en aquest paràgraf, però
dirigides contra els més pobres.
Un
polític sagaç i retirat va caracteritzar l'actitud dels últims
franquistes en el dilema democràcia o búnquer. Bé, Albiol
segueix sense resoldre el trencaclosques i en aquest primer any de
mandat s'ha parapetat al seu fortí i cada cop que ha pogut obrir
finestres les ha tancat amb porticons i tot. La darrera actuació en
aquest sentit és la de l'enfrontament amb els grups juvenils. La
seva dèria contra l'activisme dels joves no li ha permès entendre
que sense aquest tremp la ciutat perd part del seu nervi vital sense
alternativa possible, a no ser que es vulguin reviscolar els Coros
y Danzas.
Càrrecs
de confiança heretats
A
tot això la Albiol
ha
mantingut la mateixa política clientelar que va criticar quan ell
era l'opositor més cridaire. Fins i tot m'expliquen que ha heretat
alguns càrrecs de confiança que abans ho havien estat del govern
encapçalat pel PSC.
L'oposició
encara es debat entre passar de la crítica només formal o
l'enfrontament directe allà on cal i de la forma més decidida. I
aquesta absència del carrer és més destacada com més
representació té cada força al consistori.
Davant
d'aquest panorama el debat és que fer. Fins ara els grups
majoritaris s'han acontentat amb ressaltar les errades de l'equip
d'Albiol. Potser el més correcte, a més de dur la crítica al
carrer seria plantejar alternatives. I tot sense oblidar l'encertada
dita de Napoleó: “quan l'enemic s'equivoca, no el distreguis”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada