Quan Sellarès presentà CDC al Faro a Balaguer i Cornudella ho va fer amb l'FNC a L'ajuntament (2)

La primera presentació de CDC a Balaguer, suposo que fora dels ambients estrictament partidaris es va fer en un sopar al restaurant El Faro. Era abans de la fundació del partit, que data de 1974. A mi em va convidar, amb insistència el Ramon Auberni, de qui en mantinc un molt bon record. Per converses al carrer ell sabia que jo combregava poc amb l'ideari de CDC, però això no li suposar cap problema per convidar-me.

A l'acte, privat però obert, hi vaig assistir amb el Jaume Casals, que llavors era la persona que més coneixia vinculada a la creació de Convergència Socialista i més tard al PSC.

La persona que va fer la presentació del futur nou partit va ser Miquel Sellarès, que seria amb el govern Pujol el primer responsable dels Mossos d'Esquadra.

Dues coses em van cridar l'atenció en aquella presentació. Són anècdotes, però jo els hi vaig donar importància. La primera va ser que al sopar, contra el que era normal llavors, ens hi van convidar, suposo el partit, cosa modesta, sopa de peix i un segon plat poc ostentós. El segon detall va ser que el conferenciant va venir amb un xòfer, perquè Sellarès, llavors no conduïa.

El contingut de la conferència a mi em va sobtar. Hi anava amb la idea de considerar CDC un partit acostat al centre dreta i regionalista. El portaveu del partit es va esforçar a explicar el contrari. Convergència es plantejava con un partit molt ampli, “des de la democràcia cristiana fins als socialistes”. Només es deixava de banda als comunistes. De fet, una part del plantejament anava en la direcció de contrarestar l'hegemonia que se li suposava al PSUC. De la resta dels partits se'n va parlar poc i més aviat amb respecte, malgrat les diferències.

De la trobada en vaig sortir una mica admirat de la qualitat democràtica que tenien els representants del que jo pensava que seria el partit de centre de Catalunya. Amb aquella gent: l'Auberni i el Vidal, es podia parlar i acordar el que calgués, pensava. No obstant, la posició ideològica plantejada per CDC era llavors molt allunyada de la que jo tenia. Tanmateix, el respecte per part meva era total.

Més tard, cap a les primeres municipals vaig contemplar, amb astorament, com aquells capdavanters de CDC que jo coneixia i respectava eren substituïts per altres persones a qui no havia vist mai en l'oposició i que, en la meva opinió van canviar el tarannà d'aquell partit i a mi m'hi va allunyar a distàncies estratosfèriques.

FNC, les llibertats catalanes

El Front Nacional de Catalunya (FNC) era el meu partit. Hi vaig militar fins gairebé 1976. La històrica organització s'havia apuntat també a fer presentacions en els territoris per veure d'ampliar la seva base de suport. La primera a Catalunya es va fer a Lleida. Èxit total, la sala Els Pagesos plena de gom a gom. A la sortida fins i tot es va organitzar una petita manifestació. Cal dir que la resta de l'oposició a la capital del Segrià hi va ser pressent, com era normal llavors.

Balaguer va ser el segon lloc on es va fer una presentació pública. Hi van intervindre el líder màxim, Joan Cornudella, de les Borges Blanques i Joan Ramon Colomines-Companys, de Barcelona. El tàndem intentava reflectir les dues cares del partit. Cornudella tenia gairebé 70 anys i era la cara institucional del partit: Assemblea de Catalunya, Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i tenia també una bona relació amb el President Tarradellas, encara a l'exili. Colomines, estudiant de medicina estava en la vintena i representava l'aire jove que es volia donar a FNC.

La conferencia es va fer a l'Ajuntament i el seu títol era “Les llibertats catalanes”, expectació i sala plena, més aviat per la curiositat que, penso, per adhesió.

Em quedo amb una imatge final, Cornudella i el balaguerí Francesc Ticó passejant per la banqueta i recuperant anys de militància conjunta a Estat Català. De fet Ticó es va mantenir sempre, malgrat l'amistat amb Cornudella, en l'òrbita d'ERC.

Sense saber què fèiem, els joves que vam organitzar aquella conferència havíem retornar a la normalitat, ja que aquell era el primer acte públic d'una força política desacomplexadament independentista a Balaguer des de la guerra civil. L'independentisme modern retornava a la capital de la Noguera, cosa que no era poc.