Recentment hem vist com la bona gent s’escandalitzava per la proliferació de la tele escombraria. Fins i tot el nostre Col·legi de Periodistes va fer un comunicat molt assenyat contra aquest nou gènere...
Tots els alarmem quan hi ha programes de difusió massiva que omplen de pudor a podrit les nostres llars, però prestem poca atenció a una subtil ferum que de manera imperceptible ens amara.
Hi ha publicacions que en diríem de primera divisió: diaris, revistes, ràdios i televisions que viuen bé o no tant bé, de les vendes i/o de la publicitat. Hi ha també un nombre important de publicacions que es troben al mercat i que en els seus continguts incorporen molta escombraria.
Notícies on la informació i la opinió no estan destriades. Publicitat que s’amaga en format d’informació. Reportatges que es compren. Franjes de publicitat vinculades a “informar” d’alguna cosa...
Les publicacions de què parlo tenen “clients” molt seriosos, del sector públic i privat. I quan les llegeixes no pots esbrinar què és un publi-reportage o informació feta de bona fe.
El col·legi també podria vigilar aquesta proliferació de coses que es venen com a publicacions serioses i no ho són. Penso que es podrien crear unes etiquetes de qualitat. Igual com hi ha Fuet de Vic, hi podria haver una etiqueta al costat de la capçalera que digués que allò és un diari convencional o, posem per cas una publicació que surt cada dia i que inclou una olla barrejada difícil de definir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada