Una apassionant conversa amb el balaguerí Josep Carner-Ribalta

Fa molts anys, jo diria que uns quinze, vaig tenir el goig de participar en una conversa amb un personatge dels que se'n troben pocs: Josep Carner-Ribalta. Va ser a Balaguer, a Cal Pauet, un cafè ara absorbit pel veí, Cal Pepito.

Un grup de joves havia aconseguit que el Josep Carner-Ribalta, llavors amb més de 90 anys, ens dediqués una estona i, nosaltres ens hi vam abocar. Entre altres hi era el meu germà Andreu; un company que era arxiver municipal i de qui ara no recordo el nom i uns nois que jo vinculava a l'entorn de CiU.

Carner-Ribalta era una persona amb una història apassionant: jove catalanista i nacionalista avant la lettre, més tard aferrissat partidari de Francesc Macià, el que després seria President de la Generalitat, i durant molts anys els seu secretari personal. Jo en sabia algunes coses perquè havia llegit el seu llibre autobiogràfic: “De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló”, en la trobada en vaig aprendre moltes més.

He recordat la conversa després de llegir un article on Carner-Ribalta és protagonista. L'article és del diari El País de dijous: http://goo.gl/o1XY4 En ell, s'explica el somni que va intentar posar en marxa aquest balaguerí, crear una industria cinematogràfica a Catalunya en els anys 30.

Deixeu-me que aporti el que la meva memòria recorda d'aquella reunió. En Carner feia just un metre seixanta. Magre i actiu, molt més del que es podia pensar en una persona de més de 90 anys. Duia una mangala i una gorra, perquè feia fred. La seva dèria era, en aquell moment, esbrinar si a la Catalunya d'aquell moment era possible trobar un cabdill que assumís el rol que en el seu moment va adoptar el seu admirat Macià. En aquest sentit, tot i venir de Califòrnia, estava al dia de la major part dels processos d'emancipació nacional del món, des d'Europa a Àsia.

Jo vaig assistir a aquella trobada amb curiositat. Sabia qui era Carner: el secretari de Macià, el que va acompanyar al després president català per tot Sud Amèrica buscant diners per una hipotètica república catalana. El qui va anar a Moscou a demanar diners o armes per al seu projectat exèrcit d'alliberament. El qui va ser jutjat amb Macià a París després de l'intent d'insurrecció a Prats de Molló, o qui va enviar el primer manifest en favor de la independència de Catalunya a les nacions Unides en els anys 40 del segle passat. Per primer cop estava al davant d'un protagonista de la nostra història que n'havia viscut episodis claus en primera persona.

La situació en aquella trobada era paradoxal. Cadascú del grup jove intentava interrogar a Carner des d'un punt de vista diferent. A mi m'interessava escoltar les seves impressions de personatges que ell havia conegut com Andreu Nin, el seu interlocutor a Moscou o les seves trobades amb estrelles de Hollywood com a guionista o con a adaptador al castellà estàndard dels guions originals en anglès. Ell, però, maldava per veure si a Balaguer hi havia prou tremp per seguir amb la seva lluita irredempta. Era, doncs un diàleg difícil, més quan el nostre interlocutor era conscient que la seva vida estava arribant a la desembocadura.

Entre unes coses i altres, Carner explicava anècdotes de la seva vida americana. Com va acabar sent sheriff a Carmel, Califòrnia, després de nacionalitzar-se nord-americà o com tot i tenir la seva vida perfectament assentada a la riba del Pacífic, ell havia fet un gran esforç econòmic per enviar al seu fill als Escolapis de Balaguer, perquè no perdés els orígens.

Al final de la conversa vaig tenir la sensació que havia parlat amb un protagonista de la història i la pena de no haver dut una gravadora per immortalitzar aquella ocasió.