Fa molts anys, jo diria
que uns quinze, vaig tenir el goig de participar en una conversa amb
un personatge dels que se'n troben pocs: Josep Carner-Ribalta. Va ser
a Balaguer, a Cal Pauet, un cafè ara absorbit pel veí, Cal
Pepito.
Un grup de joves havia
aconseguit que el Josep Carner-Ribalta, llavors amb més de 90 anys,
ens dediqués una estona i, nosaltres ens hi vam abocar. Entre altres
hi era el meu germà Andreu; un company que era arxiver municipal i
de qui ara no recordo el nom i uns nois que jo vinculava a l'entorn
de CiU.
Carner-Ribalta era una
persona amb una història apassionant: jove catalanista i
nacionalista avant la lettre,
més tard aferrissat partidari de Francesc Macià, el que després
seria President de la Generalitat, i durant molts anys els seu
secretari personal. Jo en sabia algunes coses perquè havia llegit el
seu llibre autobiogràfic: “De Balaguer a Nova York, passant per
Moscou i Prats de Molló”, en la trobada en vaig aprendre moltes
més.
He
recordat la conversa després de llegir un article on Carner-Ribalta
és protagonista. L'article és del diari El País de dijous:
http://goo.gl/o1XY4 En ell,
s'explica el somni que va intentar posar en marxa aquest balaguerí,
crear una industria cinematogràfica a Catalunya en els anys 30.
Deixeu-me
que aporti el que la meva memòria recorda d'aquella reunió. En
Carner feia just un metre seixanta. Magre i actiu, molt més del que
es podia pensar en una persona de més de 90 anys. Duia una mangala i
una gorra, perquè feia fred. La seva dèria era, en aquell moment,
esbrinar si a la Catalunya d'aquell moment era possible trobar un
cabdill que assumís el rol que en el seu moment va adoptar el seu
admirat Macià. En aquest sentit, tot i venir de Califòrnia, estava
al dia de la major part dels processos d'emancipació nacional del
món, des d'Europa a Àsia.
Jo
vaig assistir a aquella trobada amb curiositat. Sabia qui era Carner:
el secretari de Macià, el que va acompanyar al després president
català per tot Sud Amèrica buscant diners per una hipotètica
república catalana. El qui va anar a Moscou a demanar diners o armes
per al seu projectat exèrcit d'alliberament. El qui va ser jutjat
amb Macià a París després de l'intent d'insurrecció a Prats de
Molló, o qui va enviar el primer manifest en favor de la
independència de Catalunya a les nacions Unides en els anys 40 del
segle passat. Per primer cop estava al davant d'un protagonista de la
nostra història que n'havia viscut episodis claus en primera
persona.
La
situació en aquella trobada era paradoxal. Cadascú del grup jove
intentava interrogar a Carner des d'un punt de vista diferent. A mi
m'interessava escoltar les seves impressions de personatges que ell
havia conegut com Andreu Nin, el seu interlocutor a Moscou o les
seves trobades amb estrelles de Hollywood com a guionista o con a
adaptador al castellà estàndard dels guions originals en anglès.
Ell, però, maldava per veure si a Balaguer hi havia prou tremp per
seguir amb la seva lluita irredempta. Era, doncs un diàleg difícil,
més quan el nostre interlocutor era conscient que la seva vida
estava arribant a la desembocadura.
Entre
unes coses i altres, Carner explicava anècdotes de la seva vida
americana. Com va acabar sent sheriff a Carmel, Califòrnia, després
de nacionalitzar-se nord-americà o com tot i tenir la seva vida
perfectament assentada a la riba del Pacífic, ell havia fet un gran
esforç econòmic per enviar al seu fill als Escolapis de Balaguer,
perquè no perdés els orígens.
Al
final de la conversa vaig tenir la sensació que havia parlat amb un
protagonista de la història i la pena de no haver dut una gravadora
per immortalitzar aquella ocasió.
5 comentaris:
Interessant història, potser valdria la pena llegint el llibre de què parles, es pot trobar a les llibreries?
NO tinc clar que el llibre sigui encara a les llibreries, jo l'he trobat a les biblioteques públiques. A la de Balaguer segur que hi és
Sí, jo el vaig comprar fa no pas tant, a la Bertrand de BCN: "Memòries: De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló" Barcelona: Edicions Viena (2009). Val francament la pena.
M'ha fet il·lusió trobar aquesta notícia, atès que jo era un dels joves presents en aquella trobada a "cal Pauet". Ho recordo bé.
Estic molt contente de que coincidim amb els records, encara que potser les conclusions de la trobada fossin diferents per cada persona assistent
Publica un comentari a l'entrada